Com influeixen les modes en la sexualitat.

Escrito por Núria Tió el . Posteado en Sexologia

He rebut un e-mail d’un jove que ha visitat el meu web. Em comenta que, sortosament, els joves s’han deslliurat d’un passat ple de tabús, però que han aparegut noves formes de repressió. Escriu:

Està passant un fenomen que m’inquieta i que ara mateix no sé ben bé com anomenar. M’adono que se’ns està imposant models que poden limitar les relacions sexuals. La televisió, les revistes, però sobretot internet, ens estan mostrant un tipus de dona amb un cos “perfecte”: els llavis operats, els pits grossos, ben depilades… I a les dones els venen uns homes musculats, de penis enormes, i també depilats… I això crec que genera uns models perillosos, perquè si un home està acostumat a veure dones així, potser només s’excitarà amb una dona irreal com aquesta, i en canvi rebutjarà les dones reals, normals i corrents. I el mateix passarà amb les dones. Fa mesos vaig veure un reportatge sobre operacions de cirurgia estètica i les dones explicaven que competien entre elles per assemblar-se a les de les revistes i d’aquesta manera atraure als homes. Fins i tot va sortir una noia de 15 anys que es va fer una operació als llavis menors de la vulva perquè quedessin amagats sota els majors. La noia pensava que si no ho feia els nois la rebutjarien, perquè les dones de les revistes tenien els llavis menors més petits que els majors. Això era a Estats Units, és clar. Per tant, sembla que algú ha decidit vendre’ns uns models estètics determinats sobre com ha de ser una dona o un home atractiu. Per a aquells que tenen dos dits de front no passa res. Però hi ha molta gent, especialment els joves, que fàcilment podem deixar-nos influir, i sentir-nos atrets o excitats només per algú que compleixi aquests models estètics. Perquè un noi que vegi penis més grans que el seu pot sentir-se acomplexat, insegur, a l’hora de tenir relacions sexuals, igual que una noia que vegi que té els pits més petits que els de les noies de les revistes. I tot això pot impedir gaudir plenament de la sexualitat. Com que, aquests models, ens els bombardegen constantment, se’ns instal·len al cervell sense que ens adonem. El fenomen també passa en la música, el cinema, la lectura, la manera de pensar, els principis: algú o alguna cosa estableix uns patrons i sembla que la immensa majoria dels joves tendeixen a seguir-los per no sentir-se diferents, per encaixar en el grup, i cada cop som més homogenis, més clons, més iguals, i em fa l’efecte que la diferència és vista com estranya, rara, i que s’ha d’excloure. Potser, ara, la diferència és com una espècie en perill d’extinció. I jo penso, precisament, que en la diferència hi ha la bellesa. És la societat, la que demanda aquests models estètics? O simplement a algú se li va ocórrer vendre’ls, i un cop s’ha creat la necessitat, la gent ho demana? Acabo amb tres preguntes: Quin són els valors estètics? Qui dictamina quins han de ser? Qui ha atribuït la facultat, la legitimitat o el poder a aquest algú per poder decidir quins són els valors estètics

Els comentaris d’aquest jove són molt interessants, i els subscric totalment. És cert que són els joves els més vulnerables als dictats de les modes. Sobretot d’aquelles modes que dictaminen allò que es considera atractiu per l’altre sexe. Durant l’etapa de la joventut “ser atractiu per al sexe oposat” sol ser un dels objectius prioritaris en la vida d’una persona. L’explicació és biològica i també, cultural. No hem d’oblidar que som animals, animals humans, i és durant aquesta etapa que les persones formen parella i, sobretot, es reprodueixen. L’atractiu és un dels esquers biològics i culturals que utilitza la nostra espècie per dur a terme la seva permanència en el planeta. Per tant, la manera de vestir, de pentinar-se, de pintar-se, de perfumar-se, d’utilitzar el llenguatge verbal i no verbal, d’aconseguir el pes òptim o les mesures corporals ideals, etc., són elements que han estat i són utilitzats per les modes per tal de definir no només joventut sinó també salut i atractiu, és a dir, disponibilitat biològica i sexual per a atreure, primer, i formar parella i reproduir-se, després.

Quins són els valors estètics, qui els suggereix, qui els imposa? pregunta aquest lector. Els estudis d’un zoòleg especialitzat en etologia, el doctor Desmond Morris, conegut per les seves investigacions sobre la conducta animal i humana, donen resposta, al meu entendre, a les seves preguntes. Al seu llibre “The human sexes” –mal traduït per “Masculino y femenino”–, explica que “tots els éssers humans tenen un conjunt de senyals biològics genèrics molt eficaços per tal d’atreure l’altre sexe, però les cultures en les quals viuen els modifiquen de mil i una forma diferents, transformant el llenguatge dels sexes en una babel cultural”. Explica que s’han fet estudis transculturals per tal de determinar si hi havia elements de bellesa comuns a totes les cultures, i que s’ha arribat a la conclusió que hi ha dos tipus de bellesa: una que sí que és comuna, que és la bellesa biològica, i una altra que és diferent, que és cultural i totalment arbitrària i que varia d’una societat a una altra. La bellesa biològica comuna a tots els humans inclou els senyals genèrics bàsics (amplitud d’espatlles masculina, amplitud de malucs femenins…), els senyals de joventut (energia, flexibilitat, elasticitat, suavitat de la pell del cos), els senyals de salut (pell sana, absència de malaltia, bona forma física) i els trets simètrics. Quant a la bellesa cultural, no hi ha cap explicació lògica que determini perquè en un lloc es considera atractiu un element que és considerat grotesc o indiferent en un altre. Sí que se sap que els prototipus de bellesa que fabrica cada cultura actuen com elements identificadors i cohesionadors que la diferencien de les altres societats humanes. Explica que, un tret físic, per efectes de la moda, se’l converteix en un “estímul supernormal” d’una forma totalment arbitrària (pot ser que tingui èxit o bé que passi sense pena ni glòria). Així, per exemple, els llavis de plat que s’estilen entre les dones d’algunes tribus africanes (quan més gros és el plat més atractiva i més estatus té la dona), en la nostra societat són vistos com una cosa de salvatges. Però, sense anar més lluny, els llavis siliconats que s’han posat de moda en la nostra societat només difereixen del de les tribus africanes en el tamany i el volum. En canvi allò que els agermana és que els llavis grossos, boteruts, es donen durant la fase d’intensa excitació sexual i per tant suggereixen en tots dos casos disponibilitat sexual.

El doctor Morris conclou dient que “sembla que hem d’acceptar l’existència de dos nivells de bellesa: un d’universal, que ens permet de valorar l’atractiu físic d’una persona de l’altre costat del planeta i que pertany a una raça diferent, i un altre, localitzat, cultural, que varia seguint un conjunt de regles de moda gairebé arbitrària. El primer ens proporciona la nostra humanitat comuna; el segon, la nostra rica varietat de cultures”.

A hores d’ara, seguir la moda sense ser-ne un esclau requereix fer una revisió dels nostres valors. Si donem molta importància al fet de tenir pot passar que siguem víctimes de la moda en totes les seves variants. Ara bé, si la prioritat la posem en el fet de ser, relativitzarem la moda, donant-li un lloc a la nostra vida que ens faci sentir còmodes. Es tracta de fer que la moda s’adeqüi a nosaltres i no a l’inrevés.

Núria Tió

Soc psicòloga i ara farà uns 30 anys que em dedico a la psicologia clínica, la sexologia i la teràpia de parella. De fet, una bona part de la meva pràctica professional es basa en el diagnòstic i el tractament de diversos problemes psicològics, sexològics o relacionats amb el món de la parella. També dono conferències i cursos sobre diferents aspectes de la sexualitat humana. l’altre aspecte que em caracteritza és la vocació literària. En aquest sentit, l’any 2003 van donar-me el X premi de literatura eròtica “La Vall d’Albaida” per la novel·la L’Aurora. També, l’any 2006 es va publicar el llibre La màscara nua, que conté un recull de contes eròtics guanyadors del carnaval de Vilanova i la Geltrú. Un meu conte, L’amant de gel, va ser el guanyador de l’edició de l’any 2005.

Deja un comentario

Ús de cookies

Utilitzem Cookies només per rastrejar les visites al nostre lloc web, no emmagatzemem cap dada personal. Si continua navegant considerem que accepta el seu ús. Què són les Cookies?

ACEPTAR
Aviso de cookies