Hem de parlar de la pornografia als adolescents?

Escrito por admin el . Posteado en Sexologia

 

L’ONG Save de Children, en un informe elaborat l’any 2020, indica que el 53,8% dels joves enquestats ha accedit a través d’internet a la pornografia abans dels 13 anys, i un 8,7 % abans dels 8 anys. L’edat mitjana se situa per als nois abans dels 12 anys i per a les noies als 12,5 anys. El visionament del “porno” és freqüent: en els últims 30 dies un 68,2% d’adolescents n’ha vist. Els nois en consumeixen el doble (81,6%) que les noies (40,4%).

Pornografia i formació de la identitat

L’adolescència, la fase de transició de l’infant a la vida adulta, és una etapa de canvis radicals en el qual l’adolescent busca d’una forma activa la seva identitat i la seva independència respecte del món adult. En l’aspecte sexual hi ha dubtes amb la identitat, l’orientació, l’impuls o les conductes sexuals i els adolescents busquen respostes. I com que els recursos educatius tant familiars com escolars no són abundants, molts d’ells busquen a internet: és una manera fàcil i ràpida de trobar-les. I dintre d’aquesta recerca, la pornografia apareix: “el porno no el busques, el porno te’l trobes”, deia un adolescent.

Hi accedeixen a través de webs gratuïtes amb els seus telèfons mòbils i en la intimitat. Quan se’ls pregunta sobre com resolen els dubtes sexuals, un 72,8% diu que són els amics i un 69,1% que és internet. De fet, sovint són els amics els que aconsellen les pàgines pornogràfiques a mirar.

Quines raons donen els joves de 15-16 anys per a consumir pornografia? Ho fan en primer lloc per a excitar-se i masturbar-se, en segon lloc per curiositat, i en tercer lloc per aprendre pràctiques sexuals o d’anatomia i poder satisfer més bé les seves parelles. És així com es constata que la pornografia fa d’educador sexual de la joventut, que pensa que a través del seu consum trobarà resposta als dubtes i inquietuds. La pornografia no està feta per educar o per estimular el pensament crític o per generar informació vàlida i real de com són les relacions sexuals: està feta per excitar la descàrrega sexual, sobretot masculina.

La pornografia causa un fort impacte en la ment en construcció de l’adolescent. Si bé a escala teòrica n’hi ha que tenen clar que la pornografia no representa la realitat de les relacions sexuals, a la pràctica un percentatge important d’adolescents creu que la pornografia els ensenya com s’han de comportar respecte de la parella sexual, què s’espera d’ells i què han d’esperar de l’altre.

Com influeix la pornografia en la construcció i el desenvolupament de la sexualitat dels adolescents?

La pornografia dona una visió completament distorsionada de la sexualitat. El “porno” estableix què és el normal, què és allò que és desitjable i què s’espera de les persones com a subjectes sexuals a través dels rols i estereotips de gènere. La pornografia redueix d’una manera dràstica la part comunicativa, afectiva i emocional necessària en qualsevol relació sexual; no es representa el consentiment i es normalitza la violència sexual; redueix la sexualitat a la genitalitat. La pell del cos no es contempla com a font de plaer i tota la importància rau en el penis –sempre gros, erecte i actiu–, la vagina, l’anus i la boca, que passen a ocupar els primers plans de l’acció en combinacions diverses. El guió pornogràfic redueix les trobades eròtiques a l’aspecte genital, la penetració i la recerca de l’orgasme. En la pornografia les dones són subjectes disponibles, que es sotmeten al desig i a la voluntat dels homes i tots els seus forats (boca, vagina, anus) són bons per a la descàrrega del semen. Una dada representativa és que la depilació genital de les actrius porno es va popularitzar als anys noranta per tal que es pogués filmar una visió més detallada de la vulva i de la penetració. Avui en dia és una pràctica tan normalitzada entre la gent jove que s’ha convertit, inclús, en una exigència social. En la pornografia no es fan servir preservatius. No es veuen mesures anticonceptives o de prevenció de malalties de transmissió sexual.

Podem afirmar que la pornografia influència d’una manera directa les pràctiques i les preferències sexuals. Si els adults noparlem de la ficció que és la pornografia i de les trampes, falsedats i enganys que presenta, deixem que els adolescents interpretin com a certes unes imatges i unes conductes que no estan pensades per a la seva mirada. Com que l’imaginari sexual adolescent tot just s’està construint, si no tenen punts de referència reals, pensen que les relacions sexuals “normals” són les que ensenya la pornografia. No es tracta de prohibir la pornografia, cosa que d’altra banda és impossible: es tracta que si la miren hi puguin posar pensament crític, sabent que és una fantasia, tal com ho saben respecte de les històries dels superherois com Superman o Batman.

La pornografia a internet augmenta en visibilitat i influència a partir de l’any 2010 amb l’internet mòbil en tablets i smartphones. I aquests tres últims anys la seva visibilitat s’ha incrementat gràcies a la pandèmia. Internet possibilita poder veure pornografia les 24 hores del dia amb milers de continguts gratuïts i a l’abast de qualsevol. La familiarització d’internet entre els adolescents ha facilitat que accedeixin abans a la pornografia que a la seva sexualitat.

El ‘porno ètic’

És cert que hi ha alternatives al porno convencional, com l’anomenat porno ètic, amb relacions consentides i unes condicions de treball dignes. O, millor encara, el porno feminista, on les històries s’expliquen també des de la perspectiva de les dones. La directora de porno feminista, Erika Lust, explica que els seus films es basen en quatre pilars: mostrar el plaer de les dones; exhibir valors cinematogràfics; ensenyar la diversitat de cossos, edats, color de pell; remarcar un procés de producció ètic (els treballadors estan ben pagats, tot ha d’estar acordat i l’ambient ha de ser còmode i segur). Ara bé, aquesta pornografia és de pagament i els joves no la consumeixen.

Els efectes de la visió de la pornografia a internet pels adolescents plantegen un repte educatiu totalment nou; famílies, sistema educatiu i societat estem cridats a respondre-hi. Perquè, si no ho fem, l’actitud masclista i patriarcal, la violència sexual cap a les dones i cap a la diversitat d’identitats i d’orientacions sexuals, continuarà exercint la seva tirania.

Han sortit eines per ajudar-nos a fer que sigui més fàcil parlar als adolescents de la pornografia i que ells hi puguin reflexionar. L’Erika Lust ha creat The Porn Conversation. El Conseyu de la Mocedà del Principáu d’Asturies ha editat la guia Construcción del imaginario sexual en las personas jóvenes: la pornografía como escuela. O bé Hem de parlar del porno, de Save de Children. Totes aquestes guies es poden descarregar gratuïtament. Si ajudem els joves a viure una sexualitat sana, autònoma, satisfactòria, basada en la igualtat, el consentiment i el respecte cap a l’altre tindrem una societat millor.

 

JO VAIG PATIR VIOLÈNCIA OBSTÈTRICA

Escrito por admin el . Posteado en Sentiments, Sexologia

JO VAIG PATIR VIOLÈNCIA OBSTÈTRICA

Fa uns mesos vaig llegir al diari ARA una entrevista que l’Antoni Bassas feia a la cap del servei d’obstetrícia i ginecologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron, la ginecòloga Elena Carreras i Moratonas. Parla, entre altres aspectes, de la violència obstètrica, la violència que a vegades pateix la dona durant l’embaràs, el part i el postpart. L’Organització Mundial de la Salut ha acceptat el terme per definir les accions improcedents que s’exerceixen sobre la dona  en l’àmbit de l’obstetrícia o que li impedeixen prendre les seves pròpies decisions. L’any 2015 l’OMS condemnava «…el maltractament físic, la humiliació i l’agressió verbal, els procediments mèdics coercitius o no consentits (inclosa l’esterització), la falta de confidencialitat, la manca d’informació, la negativa a subministrar medicació contra el dolor, les greus violacions de la intimitat, la inadmissió als centres de salut, l’abandonament de les dones durant el part que pot comportar complicacions evitables i amenaçar la seva vida, i la detenció en el centre de les dones i els fills acabats de néixer per no poder fer front al pagament de les despeses hospitalàries (WHO/RHR/14.23 (2015).»

En aquella entrevista, la metgessa Elena Carreras explica com n’és d’important informar bé l’embarassada de manera que formi part de les decisions que es prenen; la necessitat de tractar la dona com una adulta  i de respectar aquest moment en què la vida suma una altra vida. Llegint aquestes respostes, m’ha vingut a la memòria un passat dolorós que no ha acabat mai de ser passat. Se m’ha fet present, amb  claredat, que allò que jo mateixa vaig patir se’n diu violència obstètrica.

Vull explicar les situacions més doloroses que vaig viure, amb dues finalitats: la primera és que les dones que l’han patida se sentin valentes per explicar-ho i que les embarassades prenguin consciència dels seus drets i els exerceixin. I la segona és que els professionals de la ginecologia i tot el personal associat s’adonin que poden fer molt de mal quan s’infantilitza la dona o se la tracta com un objecte sense sentiments, ni consciència, ni veu, i del bé que poden fer tractant-la com algú que està en una situació vulnerable i que requereix cura, atenció i empatia; com algú capaç de tenir criteri.

M’havia posat de part, trencant aigües. Estava estirada en una camilla. La infermera em va passar una mena de punxó per la vagina per fer sortir més de pressa el líquid amniòtic que bressolava, fins aquell moment, les meves filles. Mentre anava estirant la bossa i el líquid anava rajant, ella no em mirava: xerrava amb una companya que tenia al costat. Dic xerrava perquè comentava què havia fet el cap de semana. Jo estava estirada a la camilla, oberta de cames, amb aquella eina dintre la meva intimitat pensant que m’agradaria que l’infermera estigués per mi, donant-me tota l’atenció que aquell moment requeria. Vaig fer-li una pregunta que ella va contestar sense mirar-me i ja no vaig dir res més. Si insistia potser es molestaria i, a causa de la intromissió, faria més malament la seva feina. I no volia més riscos dels que ja havia passat. En aquell moment m’hauria agradat poder compartir amb ella els meus sentiments:

  • Saps que avui és un dia molt important per mi?
  • Saps que fa dos mesos que estic vivint aquí, a la Vall d’Hebron, lluny de casa i els amics, i que he aconseguit que les meves filles, perquè són dues les que porto a dins, han viscut dos mesos més des del dia que el ginecòleg de Girona em va dir que estava dilatada i em podia posar de part en qualsevol moment?
  • Saps que necessito que estiguis per mi i que compartim juntes –encara que no et conegui de res– aquest moment tan especial, tan volgut, tan desitjat?
  • Saps que m’agradaria que m’expliquessis què m’estàs fent, quina finalitat té, què passarà a continuació? Podré tenir un part natural? Podré donar mamar a les meves filles?
  • Saps que tinc por? Les meves filles seran prematures, seran nadons de risc, i pateixo per la seva evolució, per la seva vida. Seré capaç de fer que visquin i creixin sanes?
  • Saps que necessito sentir la teva veu, sentir que em dones la confiança de la teva expertesa professional, que necessito la teva empatia, confort, ànims?

 Res d’això va passar. Em vaig sentir com si no fos ningú: un objecte, una cosa. Aquell moment que havia de ser un dels més importants de la meva vida, un moment en què la part emocional és tan important com la física, en què el tracte hauria d’haver estat delicat, respectuós, empàtic, era embrutit per una conversa aliena a les meves necessitats, en una situació física i psicològica en la qual em sentia totalment vulnerable.

 Em van portar a la sala d’operacions. En aquell moment el meu home ja havia arribat de Girona però no el van deixar entrar. Vaig demanar als metges l’epidural i hi van accedir, perquè l’anestèsia general em fa tenir un mal despertar, i a més jo volia ser conscient del naixement de les meves filles. Un cop administrada l’epidural, l’anestesista es va passar tot el part asseguda a dos metres de distància, xerrant de les seves coses amb una infermera mentre l’equip de ginecòlegs em feien la cesària. En cap moment se’m va demanar el parer ni vaig poder escoltar pros i contres del part vaginal, que és el que jo volia. Com que estava desperta anava seguint el monitor que donava compte de les meves constants: eren correctes, estava tranquil·la. –Ara heu tret la primera nena? Vaig notar la sensació corporal reconfortant de treure de dins la primera filla. Li vaig poder fer un petó. A la segona no, se la van endur amb urgència. M’hauria agradat poder-les acollir, abraçar, sentir el seu contacte, escoltar la seva respiració, poder-los dir que les estimaria i les cuidaria amb tot el meu amor. Uns aspectes dels quals, sortosament, la major part de dones que pareixen en poden gaudir. En lloc d’això se m’acosta l’anestesista i em diu que em donarà un sedant, que així podré descansar. No vaig tenir temps de dir-li que havia estat tranquil·la i que potser no calia quan l’efecte del sedant va fer-m’hi veure doble. La meva vista duplicava la realitat, el cap s’anava enterbolint i el cor bategava disparat com si m’haguessin posat a dintre la mateixa mort. Aquí sí que vaig cridar: –Què m’has posat a dins? No sé quantes hores vaig passar aïllada, amb una infermera al costat que m’acollia, amb un estat de confusió i uns tremolors que em feien vinclar tot el cos. Vivia en un estat de terror, de pànic: tenia el convenciment que m’estava morint per culpa d’una anestesista que, en comptes d’estar amatent a les meves constants tranquil·les, potser m’havia posat una dosi excessiva d’un sedant que ni tan sols necessitava.

 Quan em vaig recuperar em van posar en una gran sala al costat de totes les dones que havíen parit i que tenien al costat els seus nadons. Allà vaig passar la primera i la segona nit, sentint els plors de les criatures de les altres dones. La meva soledat era tan gran! L’endemà vaig demanar per veure les meves filles. Estaven al departament de prematurs. Em vaig llevar però no podia caminar: em marejava, i el dolor de la cicatriu de la cesària m’ho impedia. Em van dir que fins que no pogués anar-hi jo sola, a peu, no les podria veure. Allò ja era indignant. El meu home va anar a una altre departament i va agafar una cadira de rodes. Sense demanar permís, em va portar a veure les meves filles. Les vaig poder veure de lluny, perquè no va ser fins al cap d’una setmana que vaig poder entrar un moment per acaronar-les. La primera filla va estar-se un mes a la unitat de prematurs i la segona un mes i mig.

Vaig passar-hi dos mesos llargs, a la Vall d’Hebron. Durant aquest temps abans del part també hi van haver altres episodis de  violència obstètrica que, comparats amb els del part i el postpart, gairebé no són res. El testimoni de la doctora Carreres em fa pensar que algunes coses que es produïen abans s’han pogut corregir. Però, pel que fa a mi, el record d’aquell part és d’una tristesa infinita. Al cap d’uns mesos entrava en una depressió de la qual en sortiria un any després. Aquest any les meves filles faran 29 anys: són dues noies sanes, precioses.

La violència obstètrica és una forma de menyspreu cap a les dones: es vulnera i es violenta la seva intimitat exercint el poder del coneixement mèdic sense el consentiment ni la participació de l’embarassada. La dona passa a ser un ésser inferior, un no-res, un objecte, se la deshumanitza en un moment en què porta, precisament, una joia a les seves entranyes. La violència obstètrica és, en aquest sentit, comparable a les persones que han patit violència sexual.

Avui m’he atrevit a publicar aquesta experiència que porto com una espina clavada. Animo les dones que hagin passat per la mateixa situació a escriure-ho, a parlar-ne. A alliberar-ho. Si volen, poden posar-se en contacte amb mi i recollirem les vivències perquè serveixin de crit d’alerta per a altres dones. I per als professionals, perquè en prenguin plena consciència. Que la violència obstètrica passi a ser una cosa del passat. Si és així, el dolor que encara em resta, haurà estat útil.

Infidelitat

Descobrir la infidelitat de la parella

Escrito por Núria Tió el . Posteado en Sentiments, Sexologia

Descobrir la infidelitat de la parella

Vaig fer allò que no s’ha de fer: vaig mirar el mòbil de la meva parella… És freqüent que una persona iniciï el relat d’allò que el porta a consultar fent aquesta introducció. A continuació solen dir: vaig descobrir missatges afectuosos, íntims, adreçats a una altra persona… Em vaig enfonsar!

La influencia de la literatura eròtica en el desig sexual

Escrito por Núria Tió el . Posteado en Sexologia

Una de les maneres més poderoses d’estimular el desig sexual és llegint textos eròtics. Recordem que l’erotisme és el producte d’una capacitat exclusivament humana que consisteix a estimular, d’una manera conscient, la imaginació i els sentits per tal d’obrir la porta al desig sexual. L’erotisme desperta l’aspecte més creatiu de la sexualitat, possibilita el joc i el gaudi dels sentits i genera complicitat a la parella que s’hi recrea.

Ús de cookies

Utilitzem Cookies només per rastrejar les visites al nostre lloc web, no emmagatzemem cap dada personal. Si continua navegant considerem que accepta el seu ús. Què són les Cookies?

ACEPTAR
Aviso de cookies